Assassins de raons...!

-Hosti! Com mola el teu casc!- No és estrany que se s'exclami així la noieta, perquè si el casc que porta el seu company està en consonància amb la moto, com deu ser la moto...! Qui el porta sota el braç no és tan jove com ella però tampoc no arriba als trenta, i fa ben bé la fila d’haver passat la nit en un afterhours, pel pentinat i la roba, tot i que les persones que hi ha assegudes a banda i banda del passadís del Palau de Justícia reconeixen la toga en el farcell de roba que ambdós joves porten sota del braç. Aquestes persones, citades com a testimonis en un cas d’assassinat, especulen si el jove és el magistrat. L’home gras que està al costat de la porta de la sala s’espera que ambdós “pre-togats” entrin i després diu als altres que creu que la noia és la fiscal. L’únic que parla en espanyol, el guàrdia civil, crida l’atenció als testimonis recordant-los que els que ja han declarat “deben abstenerse de hacer comentarios”. Finalment, dins la sala, amb una escenografia a base de tarimes, que situen els participants en diferents alçades, així com en diverses classes de cadires, des de principesques fins a molt senzilles, permeten visualitzar el sistema de castes que regirà el lloc. Els dos joves d’abans, ara amb un posat seriós, com requereix la toga i l’atrezzo, s’han convertit en el guàrdia civil de l’entrada, és a dir, ja no parlen en català, com tampoc ho faran després cap dels testimonis, preguntats en una llengua aliena, no sols a ells i a la circumstància del crim, sinó també als mateixos lletrats. Ja és trist...!

Projecte Film de Ficció sobre la proclamació de la Independència

Elocubracions en torn de les possibilitats de dur a terme un Film sobre la proclamació de la Independència de Catalunya basat en un discurs de Jordi Vera en la Diada del Soldat Català de 1988

http://apps.facebook.com/myoffices/index.php?gid=3036

Qui sap les voltes que dóna la història! En comptes d'aturar-te a collir una flor per obsequiar la parella continues caminant i, arrel d'això, Cuba canvia pacíficament i democràtica o, per contra, una colla de barbuts fan la revolta des de Sierra Madre. Estats Units pacta amb ells i esdevenen un nou -i democràtic- estat de la Unió, o un ximple de Washington els pressiona de tal manera que acaben demanant suport als russos i, de pas, aquells nacionalistes esdevenen comunistes...

Ara sembla que la història està escrita, però als anys 80 encara era possible la revolució. Quí diu que l'any que ve no es capgira tot i torna a ser com abans d'ahir?Aquesta va ser una possibilitat. Les opcions venen soles o estan lligades a les lluites de les persones i dels pobles? El nostre país té una victòria pendent, les formes que prendrà no les sap ningú, encara que molts intel·lectuals se les donen de pitonissa (i dissimulen després, quan allò que s'esdevé passa ben bé a l'inrevés). I qui pot dir que en una de les múltiples realitats alternatives no està passant ben bé a l'inrevés, qui pot assegurar que en un altre indret de l'espai-temps no som lliures, potser a costa d'haver vessat tanta sang com la que ha costat l'opressió actual...?

En tot cas, si els industrials exitosos del cinema fan bons doblers a base de històries passades i d'històries potencials, nosaltres estem malbaratant tant la història del nostre poble com uns guions que podrien ser força més exitosos que el Complot dels Anells.

Ens situem en aquella època engrescadora, el Dia del Soldat Català de 1988, i d'allí arrenca el film. Un auditori ple d'adolescents que, anys més tard, en comptes d'apoltronar-se en el Congreso de los Diputados de la capital de l'imperi, es troben en aquest context:

Extret del discurs reproduit a la revista Lluita, número 136, pagina 6.

(...)

I ara permeteu-me llegir la pàgina núm. 498 de la Historia de Catalunya resumida.

"...A les nou del matí, la Radio Nacional de Espana va anunciar la proclamació de la República Nacional de Catalunya que s'havia efectuat la nit del 25 de gener de l'any 2014, a Barcelona, Castelló, Palma, Fraga, Gandia i Girona. Feia més de tres setmanes que Catalunya es trobava en vaga general, la majoria de les comarques ja escapaven al poder espanyol, les forces de policia i de l'exercit havien estat concentrades especialment a Barcelona, Lleida, Valenciai Alacant. La insurrecció guanyava una a una les poblacions de Catalunya. Des del primer de gener, la població havia anat destituint totes les autoritats col.laboradores i a tot arreu eren substituidesper membres del Front Patriotic. Terra Lliure feia front en certes ciutats a les tropes de policia i funcionaris espanyols que refusaven d'acomplir els acords signats amb Espanya. El dia 24 de gener, el Rei Felip VI d'Espanya havia donat l'ordre d'evacuar Barcelona. Milions de catalans varen reunir-se als carrers, les ciutats eren plenes de gom a gom per escoltar la proclama que a les vuit del vespre del 25 de gener de l'any 2014, el Govern Provisional Republica va efectuar: La República Nacional de Catalunya naixia. Catalunya era per fi lliure. El primer decret era immediatament signat: Terra Lliure esdevenia l'Exercit Nacional del Poble de Catalunya. El dia 27, l'exercit espanyol va evacuar Lleida i Alacant. Només a Valencia les tropes espanyoles refusaven d'acomplir les ordres rebudes des de Madrid. El seu capita general, basant-se en la gran concentració de funcionaris i col.laboradors que s'havien aplegat a Valencia fugint de les comarques, volia resistir. El 29 de gener les tropes catalanes després de dos dies de combat vencien els espanyols, l'estelada onejava a la Torre dels Serrans i al Miquelet. La unitat nacional al sud de l'Albera quedava restablerta. El 30 de gener, el Govern de Catalunya feia saber al món sencer que mai no renunciaria als territoris ancestrals de la Catalunya del Nord. El 31 de gener, el Govern andorra es dissolia i Andorra s'incorporava a Catalunya.

Com seran les discussions?

Es probable que les primeres collonades amb què ens trobarem estaran relacionades amb allò que és políticament correcte: és lícit imaginar escenaris violents (enara que acabin bé) no massa diferents als que han estat habituals en totes les èpoques que han circundat l'oasi actual? Probablement seguirem amb aquelles prevencions que són típiques i tòpiques a casa nostra sobre si és prou tàctic tirar pel dret i usar la terminologia de Josep Guia sobre el nom de la nació. Si ho fan els ianquis, i no solament no tenen por de que res trontolli,sino que realment res no acaba trontollant, i amés de guanyar diners aconsegueixen internacionalitzar la dignificació de la història dels escocesos amb films com Braveheard o d'altres, nosaltres continuarem fent el ximple. En primer lloc cal posar-nos d'acord en que cal donar un pas endavant en els continguts, i després tot és trobar un bon director.

Kosovo i el misteriós misteri de les mutacions hispàniques

Kosovo i el misteriós misteri de les mutacions hispàniques

Després de les celebracions amb què, la bona gent catalana repeteix -com un mite grec- les alegries del seus besavis de quan va independitzar-se Irlanda (pensant -ingènuament- que els brindis substituirien la necessària lluita llibertària) i després de dormir una mica, toca llevar-se i encarar la nova jornada laboral mileurista.

Prèviament, una ullada als diaris digitals ha deixat al nostre protagonista pensant com és possible que alguns -bastants- intel·lectuals progressistes espanyols, als quals sempre ha respectat, siguin capaços d'atrevir-se a omplir les pàgines d'opinió amb sentències com que: "Kosovo no té possibilitats d'incorporar-se mai a l'ONU i sempre haurà de viure subvencionada i defensada per les nostres tropes". Poca autoestima deuen tenir aquests intel·lectuals per a que no els importi quedar per idiotes, ni que sigui en 20 anys, o encara que fos després de morts!

Per no parlar d'aquells articles en els quals hi vessen reflexions relatives a que no s'ha d'admetre les "solucions ètniques", i no hi hauria d'haver una cultura albanesa predominant en el nou estat (però sí que podia ser-ho la cultura sèrvia, de la mateixa manera que no seria admissible una cultura catalana dominant damunt la llengua i la cultura espanyoles, però sí que ho és a la inversa, "perquè a la inversa no seria fruit del pes ètnic de l'espanyol sinó de la lliure acceptació per part dels catalans d'una solució lingüística més raonable, com és la generalització de l'idioma espanyol".

Quan s'acaba l'afaitat, el nostre protagonista ja està més despert. Aquestes sotragades intel·lectuals són un preliminar diari pel "gran despertar", que consisteix en un "xut" emocional provocat per sobredosi de nacionalisme feixistoide no-nacionalista espanyol, a base d'amenitzar la dutxa amb l'audició de la COPE, i acabar, en la fase de la higiene bucal, amb la SER.

Tanmateix, avui hi ha hagut un canvi...! No sabria dir què havia canviat. Era com si alguna cosa no fos allò que sempre havia estat, una paradoxa al macrocosmos!

La primera percepció fou a mitja dutxa, en plena aplicació del xampú a les restes d'allò que havia estat una frondosa mata de pèl. A la COPE era el moment que, com a la pel·lícula de la marmota d'en Bill Murray, es repeteix sovint -en referència als catalans- l'afirmació de que "els territoris no tenen drets, sinó que els drets corresponen a les persones".

En aquell moment el comentarista habitual verbalitza, amb l'habitual convicció, tot el contrari, en relació a Kosovo, com si la història o el mateix locutor haguessin estat suplantats: "...la població de Kosovo no té el dret d'independitzar-se, els drets els tenen els territoris, i aquests són territoris servis..."

El moment posterior pot haver estat una eternitat o tan sols uns segons, perquè el nostre protagonista ha quedat en estat de confusió semicatatònica, i se sorprèn a sí mateix, en plena aplicació dentifrícia, escoltant ja l'audició de la SER.

Quan s'havia convençut que no hi havia paradoxa existencial i que l'ordre còsmic romania inalterable... quan pensava que tot havia estat fruit d'un trastorn d'etiologia etílica sofert pel locutor anterior... llavors... de l'altra emissora espanyola, i del comentarista progressista, sorgeixen aquells mots, mastegats tan lentament com si gairebé s'hagués aturat el temps: "...Kosovo no té dret a independitzar-se; hi ha territoris que tenen drets, com Escòcia que, a diferència dels catalans, pot desfederar-se igual com va unir-se a Anglaterra, però els drets, en aquest cas, no són de la població, sinó del territori, i Kosovo no té el dret històric de ser nació...". Just tot el contrari d'allò que han dit fins ara sobre Catalunya!

Mutació? Suplantació alienígena?? Despertar en un mon paral·lel???

L'enterrament de la sardina

De vius pensàvem que no perdríem el temps pensant en segons què, i sense adonar-nos ens trobàvem determinats com titelles. De sobte tothom s'emparellava i començàvem a anar a casaments i a celebrar els nounats. Vint anys després tocava anar als enterraments dels pares i dels pares dels amics. I passat un altre quart de segle començaven els funerals dels amics, tot esperant el propi. Es llavors quan apareixia aquell pensament dolorós: també davant de les meues despulles es pronunciaran les bajanades que he escoltat en tants altres enterraments? L'atrezzo i els mots, i les altres martingales que han acompanyat el comiat de molts d'aquests finats, està a les antípodes de tot allò que creien, de tot allò que eren!

Vaig pensar que si jo ho volia evitar m'hauria d'espavilar! Per una banda, és evident que un cop morts res no importa, però també és cert que pensar com serà allò que afectarà el record que tindran els que ara són família i amics fa que la vida sigui més agradable. I més en el meu cas, que sempre havia valorat molt el riure, les conviccions i marcar la diferència. Així doncs, vaig voler deixar organitzat, de forma clara i precisa, com hauria de ser el meu funeral. Els discursos glosant records personals acostumen a exagerar però sempre van bé. Malauradament no sempre poden evitar que qualsevol desaprensiu ens faci passar per políticament correctes aprofitant el dolor i la guàrdia baixa dels qui ens han perdut. Per tant, s'imposava concretar quins trets m'identificaven en vida a part de la família i els amics.

En primer lloc havia de ser coherent amb mi mateix. Què m'havia caracteritzat en vida? La militància política en l'esquerra patriòtica feia obligada la presència de banderes independentistes i de la bandera roja. Però no sabia si em mereixia que sonés La Muixeranga, perquè és un honor dels millors lluitadors, o siga que això ho deixaria a valoració dels meus successors. En tot cas haurien de sonar, al menys, estrofes dels Segadors i de la Internacional. També, tants anys de sindicalisme i de professió, requeririen que els costos del funeral anessin a càrrec, per conveni, d'alguna assegurança de l'empresa i de la seguretat social. Però això també va requerir supeditar-ho al resultat dels posteriors, i darrers, anys d'activisme.

I finalment, donat que he estat naturista gairebé des del primer cop que vaig veure una platja, d'adolescent, la cerimònia mortuòria no podria ser res més que nudista. En aquest punt hi havia un conflicte d'interessos: ateisme , tolerància, humor... Malgrat l'ateisme amb què m'ha obsequiat la intel·ligència sempre he tolerat les persones religioses i supersticioses. Algunes d'elles es creuen amb dret per saltar-se la llei i la decència per tal de sentir-se complidors dels rituals que els garantiran el paradís... I jo soc prou tolerant si el riure s'ho val... Que em disculpin els altres puristes ateus, com jo mateix, però puc afirmar, ara que estic ací, de cos present i amb els peus per davant, en la càlida companyia dels meus estimats, que m'estic aguantant el riure, fent esforços per no desvirtuar la imatge que s'espera d'un cadàver perquè, recordant allò que en García Lorca anomenava "mort de perfil", penso que el millor punt final haurà estat, precisament, aquest ofici en què ningú hi creu, presidit per un capellà en pilotes.

Mohammed Kheja

-No pot ser!

De sobte sentia com una mena d'embriaguesa pecaminosa sobreposant-se a la sensació d'infart de fa sols uns segons. El temps passava lent en aquells segons però per Mohammed Kheja la diferència entre tenir unes fraccions de segon i tenir uns segons pot ser la diferència entre la vida i la mort.

-"Mohamé Queja"! -proclamà el policia espanyol-. Se parece, como todos los nombres moros, pero el que buscamos se llama "Gesha".

-Lload sigui Déu el misericordiós! -pensà- els policies espanyols hauran rebut el seu nom per telèfon. Donat que aquell nom, del passaport robat que duia, va passar a la grafia llatina a França o al Marroc, segueix la fonètica francesa. Segurament si hagués fet els papers a Espanya l'haurien escrit "Gesha". I també per sort aquest policia no està gaire cultivat.

Novament s'horroritzà quan va veure el passaport passar per les mans dels diferents agents que, per pura prepotència, el tenien retingut i encanonat mentre feien veure que eren pèrits de l'anàlisi de documents, llegint cadascú en veu alta el mateix nom mal pronunciat.

Tanmateix, un dels homes que esperava torn duia una insígnia de la policia de Catalunya. No tenia cap dubte de que aquest no llegiria en espanyol "Queja" sinó que entendria allò que els espanyols dirien "Gesha", perquè la forma com escriuen aquests sons els catalans és similar a la francesa.

Quan el mosso d'esquadra prengué aquell passaport a Mohammed Kheja no va dubtar ni un moment a saltar damunt dels homes que l'encanonaven, ara ja mig distrets, fent-los caure per terra i fugint. No tenia por de morir, sinó de ser novament empresonat i torturat.

Només feia quatre dies que havia tornat de Guantánamo. Només feia cinc dies estava disposat a ser un agent secret dels Estats Units, perquè aquell àrab -i bon musulmà-, que intercedia al seu favor sempre que els infidels el terroritzaven, l'havia convençut. Aquell home havia cregut en la seva innocència, havia convençut els seus carcellers de que la detenció era un error, que l'havien confós amb algú altre, algú tan cruel com per massacrar innocents.

També sentia altres sensacions desagradables, com culpa i vergonya, i no sabia massa bé per què, però va sentir-se alleugerit quan va acceptar convertir-se en espia. També les amistats que va fer entre els ciutadans araboamericans que van interessar-se per ell, visitant-lo, així com les fotos i vídeos que aquests van mostrar-li sobre la felicitat i la llibertat que tenien els musulmans a Amèrica per a practicar la seva fe, van acabar de convèncer-lo.

Tot va tornar a capgirar-se amb la visita dels agents que venien a fer-se càrrec d'ell. Va resultar que eren espanyols i que se l'emportarien a Madrid. Fins i tot van donar-li una nova identitat, amb un passaport d'algú que deien que ja no el necessitava, així com una feina tapadora i un pis de lloguer a Madrid. Però aquests homes van fer-lo sentir-se invisible, parlant amb el seu protector àrab de Guantánamo com si ell no estigués davant o com ni no pogués entendre'ls. Bocamolls, potser havien rebut instruccions de ser discrets, però quan l'ara ja anomenat Mohammed va voler presumir que també sabia parlar català juntament amb els altres set idiomes que dominava, els agents espanyols es van descontrolar ...i de pas van xerrar massa:

-Para que te enteres, no te seleccionamos por hablar la jerga catalanufa, es más, eso te hace sospechoso de ser un moro filocatalino. Te seleccionamos por saber idiomas importantes, por no tener familia, por no ser anticristiano y porque no te mosqueas cuando te llaman moro.

-Por qué creeis saber todo eso de mi? -va demanar, incrèdul.

Els altres van respondre amb posat prepotent i sense poder amagar al seva satisfacció:
-De tu conversación con cierta turista rubia en tu país que en el último momento no te supiste llevar a la cama.

Havia conegut una turista espanyola feia cinc anys. Ara recordava com ella li havia preguntat com no se sentia insultat per termes racistes com "moro" i ell havia estat encantat d'explicar-li que "moro" no feia referència al color de la pell, o sigui, a moreno, sinó que era a l'inrevés. En les províncies del nord de l'imperi romà, i també segles després, la gent parlava de tenir la pell bruna o bronzejada com els andalusos o com els moros, és a dir, que semblaven moros -estaven amorenits- de tan bruns. I també recordà com li havia explicat que els moros eren, en l'antiguitat, els dignes ciutadans romans i cristians de la província romana de Mauritània. I que en la conquesta àrab d'Hispània encara eren cristians. I que el mateix bisbe catòlic de Sevilla anava al front de les tropes invassores. Més tard serien islamitzats i arabitzats. En realitat no sabia segur, ni li importava, si allò era veritat o no, però així va recordar haver-ho sentit a l'escola, de petit, i així ho va utilitzar per a intentar lligar amb la rossa turista espanyola, fent-se el llest però sense que en realitat tingués cap interès per cap altra història que no fos la del futbol.

Allò que acabaven de fer-li entendre els agents espanyols era que va ser seleccionat molt abans de cap atemptat, i que sols els interessava per prescindible, donada la manca de família, i per certes habilitats. També que una espia espanyola -probablement psicòloga- va acabar de fer-ne un perfil, considerant-lo apte per a ser manipulat si prèviament era raptat amb falses acusacions i posteriorment mancat de drets humans, maltractat i enganyat amb falsos amics als quals deuria confiança i gratitud.

La seva fugida posterior fou de pel·lícula i, com a les pel·lícules, semblava que hauria d'acabar mort a pocs metres de França on havia pensat que podria amagar-se. Els policies, sorpresos per la reacció de qui no creien que fos el fugitiu que cercaven, intentaven recuperar l'equilibri i disparar les seves armes. Després de córrer uns metres més cap a la ja ara inexistent duana fronterera, i tot just amagat darrere d'un cotxe, començaven a sonar els primers trets. Després la foscor...

Cinc anys més tard sortia de la presó de La Santé, a París. Havia fet bons amics i sempre els deia que havia tornat a néixer quan va obrir els ulls i li van explicar que els gendarmes l'havien pres a la seva banda de la frontera i no van atrevir-se a lliurar-lo als espanyols fins que no ho decidís alguna autoritat. A partir d'aquí, malgrat les ganes que tenien els francesos per lliurar-lo, tot va complicar-se: la justícia espanyola no va aportar la documentació necessària, les dades eren errònies i contradictòries, a més Mohamed Kheja portava documents que semblaven indicar que es tractava d'un agent espanyol, i havia dubtes sobre el seu comès a França. Finalment l'advocat assignat -que en privat va confessar-li ser un agent de l'espionatge francès- va explicar-li que havien negociat amb els espanyols el seu alliberament previ empresonament -també amb acusacions falses- durant cinc anys a França, si en aquell temps no feia declaracions a la premsa. La decisió definitiva va venir amb la intercessió d'una ONG en la qual confiava que es va comprometre a fer-lo desaparèixer d'immediat quan, al cap de cinc anys, sortís de La Santé, no fós que al poc de sortir una bala perduda el silenciés per sempre.

Estava a la porta de la presó acomiadant-se dels amics i esperant la furgoneta de l'ONG que l'amagaria. Prèviament havia telefonat a la cinquantena de persones vinculades a mitjans de comunicació als quals havia explicat la història, per dir-los que ja podien publicar-la, no fos cas que, per atzar, no visqués un nou dia.

-Com vas dir que t'havies salvat? M'ho vas explicar però no ho recordo -li demanà el company de cel·la.

-Gràcies a saber català -va respondre mentre s'encaixaven en un abraçada.

L'Ahmed i el Moha

A les 10 del matí el carrer de l'Hospital ja desborda d'activitat però encara sembla un poble agradable perquè fa una mica de fresqueta. D'aquí a dues hores estarà atapeït però ara encara dóna gust passejar-hi.

Els turistes desdejunen a les terrasses i l'Ahmed i el Moha vigilen. L'Ahmed és marroquí i, tot i ser més blanc que un suec, la veritat és que té un aspecte no gens recomanable: qualsevol el confondria, d'entrada, amb un ionqui. L'altre és conegut per tothom com "el Moha". Es maurità i, al contrari del seu amic, la seva pell fosca revela avantpassats negres. A més és d'allò més presumit i acostuma a vestir a la "última". En tot cas ambdós tenen en comú que no sembla que tinguin avui gaire feina, en Sherlock Holmes els qualificaria de "gent ociosa".

De sobte una corredissa. Després uns crits avisant la turista americana, de pell negra, que seu en una terrassa del bar, que li han pres la bossa. La noia corre deixant l'altra motxilla sota la taula. Algú altre agafa la motxilla i la guarda damunt dels genolls sense allunyar-se. Es tracta d'una senyora d'uns seixanta anys amb la cara picada que vol protegir les pertinences de la turista o que potser se sent cohibida perquè totes les mirades, arrel de l'enrenou, s'han clavat en ella quan la turista ha sortit esverada.

La víctima americana torna acompanyada de l'Ahmed. En canvi en Moha encara corre perseguint el lladre, però a punt de desistir. Al cap d'un minut es reuneix amb el seu amic Ahmed i amb la turista.

En Pere també forma part del paisatge del carrer. Nascut "Pedro" a Andalusia fa setanta anys, sempre explica que quan va arribar al Raval li va fer pena veure com molts dels seus compatriotes esdevenien delinqüents o marginals, i va decidir integrar-se en la població d'origen, que segons repeteix sovint, segurament per la necessitat de justificar-se, diu que era un població majoritàriament murciana però que parlava en català. Per això, diu, ell no volia semblar menys hàbil i menys integrat que els seus veïns, i va decidir fer-se dir Pere des del primer dia i parlar en català. Tot i això encara conserva l'accent xava.

En Pere increpa l'Ahmed i en Moha:
-Per què us hi fiqueu? A veure si un dia us tallaran el coll!

L'Ahmed està furiós:
-Aquests equatorians!

En Pere el torna a recriminar:
-Com saps que són equatorians?

-És igual, sudaques! Llatins en general! -respon l'Ahmed.

En Pere torna a corregir-lo:
-Prou que et queixaves quan la gent confonia els delinqüents algerians amb marroquins!

L'Ahmed li respon:
-Els marroquins som honrats botiguers del carrer i la gent ens inclou en l'etiqueta de "moros delinqüents", oi? Doncs els llatins són sudaques! I m'hi fico perquè, sinó, la gent continuarà dient que els lladres són tots moros. I si penses, Pere, que si el lladre no hagués estat un sudaca, sino un moro, no l'hauria perseguit, saps que t'equivoques. Ja has vist que portem dies perseguint els "descuiderus".

En aquelles arriba el senyor Ramon, gras i jubilat de fa poc. S'exclama amb to indignat:
-A estos moros delincuentes hay que expulsarlos de España. La policía los detiene y a los cinco minutos los dejan en libertad para que sigan robando.

El Pere respon amb ironia:
-Doncs sembla que el delinqüent era un "hispano" ...com tu -afegeix amb compte, sense treure l'ull de sobre del senyor Ramon en prevenció de que aquest s'enfadi.

-Es igual -respon el senyor Ramon, que sembla que no ha captat la indirecta- todos los delincuentes extranjeros fuera de España! La culpa la tiene el Zapatero, que los dejó entrar a millones!

-I què passa si el delinqüent és espanyol? -insisteix en Pere, ja indissimuladament empipat-. L'expulsem també de Catalunya?

El senyor Ramon se'l mira amb cara de no poder creure això que escolta:
-Mecagüen los independentistas amigos del Zapatero y amigos de los moros!

A continuació marxa del lloc cridant. Quant més lluny més fort crida:
-Toda la culpa es del Zapatero!

L'Ahmed i el Moha romanen aliens a la darrera escena de la comèdia urbana. Han acabat d'orientar la turista i tornen a vigilar el seu tram del carrer.

El Pere sentencia:

-País de bojos!

Fixa't bé, algú amaga quelcom, algú no és allò que aparenta

Qui em coneix sap que jo només llegeixo assajos i còmics, però he descobert que va bé escriure un conte, sense tenir en compte ni estils ni puntuacions, per a distreure algunes molèsties de la vida moderna. Ara mateix són les cinc de la matinada del dia que torno a la feina després d'haver acabat un mes de vacances. Per què no podia haver dormit fins les vuit? Doncs no, m'he hagut de despertar a les cinc. Donat que ja no puc tornar a agafar la son i que és mala hora per coses més productives, com estudiar, em poso a escriure un conte fins les set que m'hauré d'activar.

--------------------

Fixa't bé, algú amaga quelcom, algú no és allò que aparenta

En una fracció de segon notava com tota la seva vida s'havia capgirat. Era com si hagués tingut un accident gravíssim però sense que hagués passat res. Només era una sensació que no sabia explicar, però sabia que havia percebut el perill i que tenia els minuts comptats.

Encara va tenir temps, en una fracció de segon, de fer el dol per la pèrdua de totes aquelles il·lusions que havia posat en la relació romàntica que acabava d'estrenar amb en Jordi.

Havia pujat al metro a l'estació de Passeig de Gràcia. Li agradava aquesta línia de metro perquè son vagons lluminosos i amples, i els passatgers tenen majoritàriament un aire simpàtic.

Havia donat una ullada general als passatgers en el moment de pujar, amb l'únic objectiu de cercar un seient buit, l'havia trobat i s'hi havia assegut. Però en aquell moment sabia que, d'alguna manera inconscient, en quelcom que havia vist en aquelles fraccions de segon, havia detectat el perill. Un perill de mort imminent que segurament es materialitzaria al finalitzar el trajecte. Potser tenia una possibilitat però aquesta depenia d'identificar l'amenaça.

Notava que havia après a preparar-se per aquest moment des de petita, però no en va ser conscient fins que el seu pare, durant els dos minuts que va durar la seva agonia, l'hi va revelar , esquemàticament però clara, la realitat de la seva vida.

Criada de petita a El Caire, de pare libanès, va viure entre els quatre i els deu anys a Ciutat de Mallorca. Després va anar a viure a Istanbul.

El dia 1 de maig de 2003 van despertar-se amb la notícia del terrible terratrèmol que havia fet una terrible matança a Bingol. Més sorprenent, si és possible, va ser l'anunci del pare, després d'atendre una trucada telefònica, de que se n'anaven immediatament cap al lloc del desastre.

Quan estaven arribant el pare va fer-la baixar del cotxe, no sense abans dir-li:

- Recordes com sempre et preguntava pels mínims detalls dels teus companys d'escola? I com vaig animar-te a adaptar-te a tot arreu on hem viscut fins a confondre't amb l'entorn?

Li va sorprendre un comentari tant enigmàtic, però sobretot que definís de forma tan precisa aquelles manies que eren tan típiques del pare.

Doncs, -va dir el pare- vull que et quedis entre la runa i que aparentis ser una veïna afectada. Després vindré a buscar-te.

Confosa com va quedar-se, no s'atrevia a protestar en mig de les circumstàncies tant espantoses de l'entorn i la cara greu del pare. El cotxe va girar pel revolt i va veure com s'anava allunyant. Al següent revolt s'aturava de sobte. Tot i la llunyania havia vist que alguna cosa havia passat i va córrer cap al cotxe.

Quan va arribar la gent del carrer també s'havia apropat a veure què passava. El vidre del cotxe estava trencat i s'hi veia clarament un forat de bala a mig, i el pare tenia tot el pit ple de sang. Ella se li va adreçar però el pare li va respondre en català:

- Fuig el més lluny que puguis! Crec haver ocultat prou la teva existència com a filla meva però quan obrin els arxius soviètics, per a tancar la meva fitxa, ho sabran. No tens més de dos o tres dies per a desaparèixer. Pren aquesta maleta!

- No ho entenc! No ho entenc! -va cridar ella desesperada i terroritzada.

- Parla'm en català! -li respongué el pare amb dificultat-, així no ens entendrà ningú, ...és per això que vaig voler que l'aprenguessis perfectament de petita a Mallorca. Escolta'm bé, no hi ha res a fer, ja no tinc opcions. Vaig treballar pels soviètics i pels americans i llavors era un home respectat, però després vaig haver de negociar amb drogues i fins de matar a sou dels senyors mafiosos sorgits de la guerra freda. Avui m'han enganyat, m'han fet creure que anaven a liquidar-me i que venir al lloc del terratrèmol seria una bona via d'escapament. Es tractava de tot el contrari, m'han fet anar a un lloc on fos fàcil liquidar-me perquè no sabien on estava vivint però en podrien reconèixer arribant a un lloc com aquest.

Va aturar-se estossegant sang i, després d'aconseguir prou aire, va continuar:

- Qui m'ha enganyat deu haver estat comprat pels uns o pels altres. L'únic que volen amb la meva mort és evitar que mai pugui explicar coses del passat, i ara et buscaran a tu.

- Però si jo no sé res! -va cridar amb cara de no poder creure aquell malson.

- Però ells no ho saben segur, -respongué el pare- i no s'arriscaran. Serà més fàcil liquidar-te i assegurar-se'n. Corre! Fuig i amaga't per sempre! -va poder dir amb un darrer esforç abans de caure-li el rostre damunt l'espatlla ensangonada.

Terroritzada, va prendre la maleta i va fugir fins que va trobar un racó per a centrar-se. Dins la maleta hi havia molts diners i també documents falsos, tant d'ella com del pare, així com indicacions precises d'anar-los destruint a mesura que anés travessant fronteres.

Quan va arribar a Barcelona el seu aspecte s'havia transformat radicalment. Durant els quatre dies anteriors que havia estat a París havia canviat tot el seu vestuari fins convertir-se en tot el contrari de la noia discreta que havia estat a Istanbul. Un parell d'ensurts que va tenir prop del Sena, quan va creure que algun dels turistes que s'hi arreplegaven, l'havia reconeguda i la seguia, van empènyer-la a fer un canvi radical de mentalitat. Realment se sentia una noia diferent. Va dir-se a si mateixa que quan arribés a Barcelona hauria esborrat totes les pistes. Però, per si de cas, també va jurar-se que no abaixaria mai la guàrdia.

Malauradament quatre anys més tard se sentia absolutament fora de perill. S'havia fet passar per una estudiant mallorquina mentre feia esforços per perdre l'accent illenc i així poder fondre's millor en la massa barcelonina. Era estimada pel veïnat del seu carrer d'Hostafrancs, havia cedit a l'amor i només feia dos dies que s'havia compromès amb un xicot que treballava de mecànic. Precisament l'hi agradava pel fet de ser un típic i tòpic mecànic, perquè els dissabtes jugava al fútbol, però sobretot perquè no tenia família i havia acceptat que viurien junts sense papers pel mig.

Ara tenir clar que no solament no arribaria al matrimoni sinó que ni tan sols arribaria a sortir viva del metro.

Va aconseguir reunir prou sang freda i es va sorprendre de que el seu cor ja no bategava tant desbocat. Fins va voler creure que potser tot havia estat una neura, una fantasia, potser fins i tot un trastorn mental sobtat, i que la seva vida era tant segura com ho havia estat el dia anterior.

Amb un tímid esguard va donar una ullada al vagó. Gairebé tothom tenia un aire festiu i despreocupat. L'únic amb cara seriosa era un home xinès, i tampoc no li donava cap sensació de perill. La majoria eren parelles que es miraven amb amor o diversió. Va pensar que l'executor, si existia i era un d'ells, hauria de ser massa bon actor, però tot i així va posar-se a mirar tothom amb més deteniment, com l'hi havia ensenyat el pare de petita.

El primer que va notar la va fer ajupir el cap novament en un acte defensiu. Havia notat que la majoria de les veus que sentia eren eslaves. Tanmateix una mirada més atenta va convèncer-la de que, tot i que la casualitat hagués concentrat un bon nombre d'immigrants i de turistes de l'est prop d'ella, tots ells eren els que menys aspecte sospitós tenien. Una noieta es petonejava amb el seu xicot i li deia tendreses en rus però amb cara d'estar farcida d'alcohol i de no veure ningú més al vagó que la seva parella.

Degut a la intensa calor del carrer gairebé tothom vestia escassament. Si algú se sortís de la norma potser seria qui li havia activat el sentit de perill, la sensació de que alguna cosa no quadrava del tot en l'entorn. Però no, i ningú amb pantalons curts i cara de babau podria ser l'assassí.

Va fixar-se amb les marques: cicatrius que indiquessin històries traumàtiques, tatuatges...

L'home del costat tenia uns punts tatuats a la ma. Una mirada més global va fer-la adonar que l'home era, de ben segur, un ex-presidiari; però, tanmateix, no li transmetia cap sensació de perill perquè es notava que havia caigut en la marginalitat de la subsistència miserable i l'alcoholisme. No el creia capaç ni d'aixecar la veu, i molt menys un ganivet.

Un noi fornit, que s'amagava darrera el gruix de la gent, lluïa un entramat de tatuatges a l'espatlla i l'esquena que li donaven un aire agressiu, però va sentir-lo parlar i s'expressava amb un català massa pagesívol per a creure que pogués ser un sicari encarregat de matar-la.

Novament li va passar pel cap la possibilitat de que tot era com ahir i que estava segura, que potser havia patit un trastorn...

De sobte una mirada es va creuar amb la seva. La sang se li va glaçar a les venes. Una de les noies que estaven dempeus petonejant-se amb la parella l'havia mirat amb ulls d'intel·ligència. Va ser només un instant, una fracció, però estava clar que no podia ser ningú més. Va sentir com el noi parlava a la noia en anglès. El noi era sens dubte un turista i anava molt begut, i de sobte s'adonà que el seu físic era menys atlètic que el de la noia. Era una parella difícil, però en canvi el noi era ideal per a deixar-se portar com un ninot per una noia força més guapa del que ell sabria lligar. Era ella! No hi havia cap dubte!

Ja no podia apartar els ulls de l'esquena de la rossa. Així, va adonar-se fàcilment de que aguantava la bossa amb la ma dintre una butxaca de la mateixa. Segurament estava empunyant una arma; la noia podria disparar-li i, alhora, tirar el noi a terra en obrir-se les portes, per a fugir aprofitant la confusió, i perdre's entre la gernació fins sortir a l'exterior on canviaria d'aspecte en un no-res.

Va maleir-se per haver renunciat a aconseguir una pistola durant el primer any a Barcelona. Havia tingut por de que, si algú detectava l'arma per atzar, seria detinguda per la policia, i ja podria donar-se per descoberta.

Novament va imaginar que si es tractava d'un error i hagués tingut una pistola podria donar-se el cas que matés una innocent, i en aquest pensament va assaborir novament el desig de que tot fos una confusió dels sentits. Però no, estava segura d'haver percebut quelcom que no era en realitat allò que aparentava.

Va tornar a mirar fixament tothom. Aquesta vegada, sense perdre de vista la principal sospitosa, es va centrar en tots aquells que abans no li havien inspirat cap recel. Cares de mestresses de casa vestides i maquillades com mai no ho faria una assassina. Homes amb aspecte nyicris, panxuts de mirada extraviada absolutament inofensius. Únicament hi havia un home fornit i ros, d'uns cinquanta anys, amb el pit de la camisa descordat i amb un barret de cowboy que s'obria pas pel vagó acompanyant una dona molt ben vestida en l'estil clàssic. Estava clar que eren estrafolaris, però la parella tenia química malgrat l'absurd del conjunt que feien, no podien ser els dolents.

Novament fa focalitzar l'atenció en la noia. No tenia cap dubte de que era ella. Les seves mans van trobar la llima d'ungles dins la bossa. Va planejar un cop fugaç, que era la única cosa que podia salvar-la, una ganivetada de la petita llima just al coll sense pensar-s'ho més i després ja s'espavilaria per a fugir. Sabia que la dona debia tenir, no gaire lluny, un col·laborador que la perseguiria, però al menys tindria una oportunitat.

Al moment d'aixecar-se per a donar el cop, la ma del pobre home que tenia al costat va subjectar-la dissimuladament. La seva reacció d'autodefensa, de forma incomprensible, va anar minvant, en comptes d'allò que seria lògic. Una nova mirada li va confirmar que els punts tatuats a la ma eren pintats, però la veu que li deia que dissimulés era tranquil·litzadora, era una veu que li parlava en l'idioma i en el to que li havia parlat sempre el pare quan vivia. Només podia ser el pare!

Estava paralitzada, com embriagada en una sensació s'extrema confusió. El temps semblava aturat, podria haver passat molta estona en aquell instant. Tornava a dubtar dels seus sentits però la mirada del marginat va fer-la adonar que no corresponien a la resta del seu aspecte, eren més vius i desperts.

Se li va acostar a l'orella i li va xiuxiuejar:

- Un supervivent de la guerra freda no s'elimina tan fàcilment. Encara que quan vaig rebre el tret volia morir per por de que em fessin cantar sobre la teva existència i el teu parador. Però vaig tenir sort i va passar un metge en aquell moment, conscient de que cap ambulància arribaria a temps, va arriscar-se a dur-me en el cotxe fins on poguessin atendre'm. Jo encara tenir una pistola i diners per a convèncer-lo de que m'ajudés a desaparèixer. Quan vam arribar a Ankara també hi tenia prou contactes i recursos com per a amagar-me de forma prou confortable fins guarir-me i poder sortir del país. He trigat a aterrar a Barcelona per tal de confondre els meus enemics i finalment t'he buscat discretament disfressat d'indigent.

Tampoc llavors va sentir-se com pensava que tocava sentir-se un moment com aquell. Va pensar que, en comptes de la distensió i la sensació de que havia acabat el malson, la història podia acabar amb pare i filla morts per la noia del darrera, convertida en executora d'un final implacable dictat pel destí. Va girar la cara instintivament, amb por, i va veure la noia que se li atansava. Indubtablement venia cap a ells. Va intentar arribar a la llima d'ungles de la bossa en un darrer i desesperat esforç al temps que cridava embogida, tant que totes les mirades del vagó se li adreçaren encuriosides. El pare, però, l'agafava amb força mentre li deia:

- No tinguis por, ambdós son amics meus. M'alegra veure que has mantingut els sentits entrenats per a distingir qui no és allò que aparenta, però ara hem de fugir ràpidament perquè hem cridat l'atenció de massa gent i de les càmeres de vigilància, i t'asseguro que l'enemic no trigarà ni tres dies a identificar-nos. Demà hem d'estar molt lluny de Barcelona, i d'Europa, i tornar a començar.

La Monica i l'estrella de l'avi

Quan l'avi va morir la Mònica tot just tenia quatre anyets i no era gaire conscient del què allò significava, fins que setmanes més tard va preguntar a l'àvia on era exactament l'avi. Aquesta li va explicar, en forma de conte, que l'avi havia anat a comptar estrelles:
-Està comptant una, dues, tres, quatre, quinze, divuit, ...s'ha equivocat! -exclamà l'àvia.
La Mònica ho va trobar d'allò més divertit, i a més l'hi recordava el conte de la Sireneta, que es converteix en estrella, i l'hi feia repetir sovint a l'àvia.
Quan dos mesos més tard els pares li van dir que enguany les vacances serien al Pirineu i després a la platja, feia el mateix temps que no havia hagut cap referència a l'avi. La Mònica va exclamar:
-Visca, anem de vacances molt prop d'on viu l'avi, perquè les muntanyes estan molt a prop dels estels!
Quan va arribar al Pirineu, les estrelles es veien com no les havia vist mai, ni a Barcelona ni al poble, però ni les va mirar, només tenia ulls per uns gatets petitons que hi havia prop d'on s'hostatjava la família.
Quinze dies més tard eren a la platja. Aquell dia havia fet una d'aquelles tardes plujoses de l'Empordà, i al capvespre, al tornar a casa, sembla que començaven a esvair-se els núvols quan de sobte es posa a xisclar:
-Mira, mira papa, una estrella. Jo penso que és l'avi que està fent una foguera.